Aquest mes de maig, des de la Secció de Filosofia, continuarem el cicle, Sortir del jo: Mística i Alteritat, que vam encetar el mes de març. El mes d’abril vam celebrar l’acte amb el professor i Catedràtic d’Estètica de la UPF, Amador Vega, i va ser un èxit. Podeu recuperar l’acte aquí. En aquesta ocasió, Vega va dialogar amb la ponent adjunta de la secció, Berta Galofré, sobre mística, un tema que tant provoca fascinació com rebuig. El públic va quedar molt satisfet i el torn de preguntes un cop acabat l’acte va ser molt enriquidor.
Joan-Carles Mèlich
Aquest 12 de maig serà el torn del professor de la UAB: Joan-Carles Mèlich, qui proposa una nova experiència lectora on planteja la necessitat d’adquirir la capacitat de l’oblit del jo per comprendre i ser afectats adequadament per la literatura. Per aquesta ocasió, dialogarem amb el nostre convidat per entendre la transformació que pot suposar la lectura, així com l’obertura necessària per aprofundir en l’obra. Com entenem la lectura? Amb quina postura ens hi predisposem? Quin paper hi juga l’ego? Un paisatge que intentarem dibuixar amb l’ajuda del pensador. Aquí podeu trobar la fitxa de la conferència.
L’acte tindrà un format també de diàleg, es realitzarà, com de costum, a la sala d’actes Oriol Bohigas a les 18:30h. Us hi esperem!
El mes de març passat vam iniciar el cicle: Sortir del jo: mística i alteritat. El tret de sortida va ser excel·lent, la doctoranda de la Universitat de Princeton, Xita Rubert Castro, va parlar-nos sobre la impersonalitat i ho va fer a través de la lectura d’alguns filòsofs com Plató o Nietzsche, però donant especial èmfasi a tres autors: Lispector, Borges i Proust. La conferència va tenir molt bona rebuda i, malgrat les circumstàncies actuals, l’acte va tenir molta assistència. Us recordem que podeu recuperar l’acte AQUÍ.
Emmarcat dins el cicle, aquest dimecres 14 d’abril us proposem un diàleg amb el professor i catedràtic Amador Vega. Aquesta vegada tractarem la qüestió de la mística. Ens preguntarem sobre què és la mística i també sobre quin paper juga l’ego dins d’aquest misteri. Sens dubte l’atracció que suposa, no nega el rebuig que a d’altres provoca: Tremendum et fascinans. La mística pot ser el regne de la llibertat, però també l’empresonament més angoixant i insuportable soferta per l’ànima humana. El místic fugint del jo busca la totalitat mística amb clara voluntat de retornar al món del qual ha escapat, per així, dotar-lo de sentit. És per aquest motiu que voldrem descobrir què significa el jo místic, els mitjans dels quals disposa per defugir de la realitat més mundana. Cal renunciar a la vida per superar la sensibilitat?
Us recordem que l’acte serà, com sempre, a les 18:30h a la Sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, d’entrada lliure i gratuïta.
El gir antropocèntric que s’inicia al segle V a.C a partir de Sòcrates va desencadenar l’aparició del subjectivisme i el reconeixement del jo. La majestuositat del cosmos era inabastable i l’adquisició d’un principi que fonamentés l’origen de l’univers a través de l’exterioritat esdevenia impossible. Hagués estat possible conèixer el món sense comprendre abans l’home? Així, la posada en escena de la individualitat permetia accedir i dominar una realitat, aparentment, menys enigmàtica.
Eco i Narcís – Johan William Waterhouse (1903)
Sortir del jo i fer atenció a allò que no depèn de nosaltres és un repte. No obstant, hi ha hagut intents d’accés i comprensió de l’Absolut, com han estat els místics, o de l’alteritat, com ara en autors més recents com Emmanuel Lévinas, que han provat de descriure el misteriós paradigma del tu. Sortir del jo: mística i alteritat és un altre intent per aproximar-nos i conèixer què han dit els pensadors sobre aquest accés a allò que sovint ens sembla tan lluny i impossible.
Per aquesta primavera, hem ideat un cicle de quatre conferències que tractarà aquesta necessitat de sortir del jo per entendre i ser afectats per l’Altre, l’Absolut o allò que ens envolta. Tindrem una ponència cada mes, de març a juny, que esperem que gaudiu tant com nosaltres quan l’hem organitzat. En el següent cartell us anunciem els noms i títols dels actes:
L’acte del mes de març, que serà divendres dia 12 a les 18:30h, el farà la doctoranda de la Universitat de Princeton, Xita Rubert Castro, qui es preguntarà com (i per què) no ser un mateix a través de Lispector, Proust i Borges. La Xita ens parlarà de la literatura com a possible –i potser únic– espai on deixar de ser nosaltres mateixos: un objectiu ètic, superior al ‘ser un mateix’ en què la cultura i política contemporànies insisteixen perversament. Des de Plató fins a Clarice Lispector, passant per Nietzsche, Borges i Proust, veurem que pels grans escriptors i pensadors sovint importa més la impersonalitat que la identitat pròpia.
L’anterior ponent de la Secció, Jordi Jiménez Guirao, publica un estudi sobre les Conferències Filosòfiques que van tenir lloc a l’Ateneu Barcelonès l’any 1929.
Aquest cicle de conferències va ser promogut per l’advocat, escriptor, polític i economista Pere Coromines, qui va ser President de l’Ateneu Barcelonès (1928-1930) i de qui enguany celebrem el 150è aniversari del seu naixement. Les conferències van aplegar per primer cop als millors filòsofs de casa nostra, la majoria catedràtics de la Universitat de Barcelona, com Jaume Serra Húnter, Joaquim Xirau, Tomàs Carreras Artau, Francesc Mirabent o August Pi-Sunyer. També hi van participar Josep Farran i Mayoral i Ramon Roquer, entre d’altres.
Els actes van tenir un èxit de públic sense precedents i van marcar un punt d’inflexió en la divulgació de la filosofia acadèmica entre la ciutadania.
L’actual ponent adjunta de la secció, Berta Galofré Claret, ha estat guardonada amb una Beca de Col·laboració amb el departament d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra. La Beca de Col·laboració, atorgada pel Ministerio de Educación y Formación Profesional, està dotada amb 2000 € i es destina als estudiants més brillants de darrer curs de grau i Màster per tal que puguin dur a terme tasques d’introducció a la investigació.
La Berta col·laborarà amb el Grup de Recerca de la Bibliotheca Mystica et Philosophica Alois M. Haas. Aquesta col·lecció, que consta d’uns 40.000 volums, constitueix un àmbit altament especialitzat per a l’estudi de les tradicions espirituals de la humanitat i, de forma molt especial, de les tradicions occidentals. El seu projecte, que serà tutoritzat per la Dra. Raquel Bouso, consistirà en la investigació de la tradició del pensament neoplatònic i la seva recepció a la modernitat. Per fer-ho, realitzarà una selecció i creació d’un itinerari bibliogràfic elaborat amb el Fons Alois M. Haas de la UPF que tracti el neoplatonisme vinculat al fenomen de l’Eros. A partir de la tria, dissenyarà una exposició virtual per fer difusió dels resultats, els quals també seran presentats a les IX Lliçons Haas del 2021.
El fins ara ponent adjunt de la secció, Joan Ramis Martí (Barcelona, 1996), ha estat escollit nou ponent de la Secció de Filosofia de l’Ateneu Barcelonès pels propers tres anys.
La candidatura de Joan Ramis va ser l’única que es va presentar a les eleccions a ponents de les seccions del passat 29 d’octubre. En el seu programa electoral, el nou ponent remarca els èxits de participació de la passada legislatura i encara el repte de seguir arribant a un gran públic en el context de restriccions que suposa la pandèmia. A més, proposa un programa d’activitats que aposta per les noves tendències en filosofia, col·laborar activament amb el món editorial, reivindicar la filosofia catalana i celebrar les principals efemèrides de la història de la filosofia, com els 250 anys del naixement Hegel que commemorem enguany.
Joan Ramis ha escollit com a ponent adjunta a la jove humanista Berta Galofré Claret (Sant Vicenç dels Horts, 1999). Si voleu saber més sobre ells, cliqueu AQUÍ.
Aprofitem per agrair al ponent sortint, Jordi Jiménez Guirao (Sabadell, 1996) la tasca que ha dut a terme aquests darrers tres anys.
Els flamants ponents, Joan Ramis i Berta Galofré, a l’escala noble de l’Ateneu Barcelonès
El 13 de desembre de 1926 moria a Barcelona, després d’una operació quirúrgica errònia, l’escriptor, filòsof i economista Joan Crexells i Vallhonrat. Assistent assidu de la Penya de l’Ateneu, reunida al voltant de Joaquim Borralleras, els seus amics van quedar desolats. Un any després, tal com va explicar Josep Pla a La Publicitat, enmig d’una conversa sobre el prestigiós premi Goncourt, va sortir la idea de crear un guardó que premiés la millor novel·la en català, tant publicada com inèdita. El nom de Crexells va sorgir de seguida com un homenatge a l’amic prematurament desaparegut. Cal tenir en compte que la literatura catalana es trobava en aquell moment enmig d’un debat sobre la novel·la, en el qual havien intervingut Josep Maria de Sagarra o Carles Riba, que havia pronunciat a l’Ateneu la polèmica conferència «Una generació sense novel·la».
Un premi sempre polèmic
El dia 13 de desembre de 1928, l’expectació a l’Ateneu era màxima. El jurat del premi Crexells, format per figures tan prestigioses com Pompeu Fabra –com a president–, Carles Rahola, Josep Maria Lopez-Picó, Agustí Calvet –Gaziel–, Josep Maria Junoy, Carles Riba i Just Cabot, com a secretari, havia d’anunciar el guanyador de la primera edició del Crexells. La sorpresa va ser enorme quan es va saber que el primer Crexells quedaria desert. El jurat va considerar que cap de les obres presentades –entre les quals hi havia L’home que es va perdre, de Francesc Trabal; Cartes de lluny, de Josep Pla; Històries de la carn i de la sang, d’Agustí Esclasans, i Vida interior d’un escriptor, de Joan Puig i Ferreter– reunia mèrits suficients per ser premiada, ja que «no s’adaptaven a l’esperit de la Fundació».
La decisió del jurat va provocar un enorme debat en els cercles intel·lectuals i periodístics. Una polèmica que es va aturar quan l’any següent Puig i Ferreter va ser premiat per El cercle màgic, que deixava sense premi Fanny, de Carles Soldevila, una de les grans favorites.
A continuació us adjuntem una mostra d’aquestes polèmiques que diferents intel·lectuals i periodistes van mantenir als diaris de l’època, cortesia de Papers Vells.
Com ja sabeu, una dels principals objectius de la Secció de Filosofia de l’Ateneu Barcelonès és recuperar la producció filosòfica feta a Catalunya. Molts dels grans filòsofs catalans del S.XIX i XX van ser socis de la docta casa: Llorens i Barba, Eugeni d’Ors, Joan Crexells, Jaume Serra Húnter, Joaquim Xirau, Tomàs Carreras Artau, Pere Coromines, Eduard Nicol, Josep Maria Capdevila, Francesc Pujols, Jordi Maragall o Francesc Gomà, entre d’altres. Avui, però, la majoria d’ells estàn massa oblidats.
És per aquest motiu que ens hem associat amb el web Papers Vells, portal dedicat a recuperar els millors articulistes de la premsa catalana d’abans de la guerra, per oferir-vos els millors articles filosòfics de començaments de segle.
La llista dels articles que hem recuperat, que anirem actualitzant periòdicament, és la següent:
En aquest capítol, Xavier Serra fa l’estudi més complet de la visita de Bertrand Russell a Barcelona i explora la seva vinculació amb Eugeni d’Ors i Joan Crexells.
Bertrand Russell mai no oblidà el curs que impartí a Barcelona a la primavera de 1920. A l’amarga portada de An Inquiry Into Meaning and Truth (1940), després de la sentència judicial que el separà de la docència al City College de Nova York, entre els seus mèrits inclou expressament aquelles conferències a Barcelona, juntament a las que havia fet a les Universitats d’Uppsala, Copenhague i La Sorbona. També les esmenta breument a la seva Autobiografía, però fins el moment no s’han estudiat ni les seves circumstàncies ni el seu abast. L’objectiu d’aquest treball és portar a la llum les dades disponibles al respecte en els Russell Archives (McMaster University, Canadà) i en els llegats documentals de Joan Crexells (1896-1926) i d’Eugeni d’Ors (1881-1954), els dos filòsofs catalans que promogueren la visita de Russell, i avançar una avaluació sobre la seva influència en la filosofia espanyola.
Joan Crexells i Bertrand Russell
El jove Joan Crexells, professor assistent del Seminari de Filosofia d’Eugeni d’Ors a l’Institut d’Estudis Catalans, publicà l’abril i maig de 1919 a Quaderns d’Estudi un assaig lúcid en catalá de vint-i-set pàgines, amb el títol “La filosofia de Bertrand Russell”, en què mostra un bon coneixement del pensament del filòsof britànic. Es tracta de la primera exposició del pensament de Russell escrita a Espanya. En ella, Crexells crida l’atenció sobre la presència de Leibniz a Russell —qualifica com a “magistral” l’exposició crítica de la filosofia leibniziana d’aquest filòsof— i detecta algunes de les característiques bàsiques d’allò que, amb el temps, seria la filosofia analítica. Crexells destaca “l’actitud científica” amb què Russell aborda els problemes filosòfics —que fa possible oferir solucions precises a alguns problemes plantejats amb claredat—, i explica amb una mica de detall el seu tractament de les nocions d’espai, temps i nombre, i les tesis de Russell sobre les relacions, els tipus i la significació de la idea de classe. Jardí ha suggerit que aquest treball hauria estat redactat per indicació d’Ors per preparar els futurs assistents a les conferències, però una lectura detinguda d’aquestes pàgines mostra que no es tracta d’un treball de circumstàncies. Crexells preparava en aquells mesos la seva tesi doctoral “Les veritats absolutes” en la qual es pot comprovar el seu bon coneixement de la filosofia i els escrits de Bolzano, Meinong, Husserl, del pragmatisme de James i Schiller, i de la lògica matemàtica de Schroeder i Russell.
Per elaborar aquell assaig, Crexells disposà del primer volum dels Principia Mathematica, i dels llibres de Russell Our Knowledge of the External World (1914), Mysticism and Logic (1919), i Introduction to Mathematical Philosophy (1919). A més havia escrit a Russell per demanar-li un retrat, un esbós biogràfic i algun resum de la seva posició filosòfica (Carta de 15.3.19). No es conserva la resposta de Russell, però sí que es conserva la fotografia que envià Russell i aquells llibres amb què Crexells preparà el seu treball, així com les dades biogràfiques incloses en les quatre primeres planes de l’assaig.
L’octubre de 1919 Crexells torna a escriure a Russell manifestant-li el seu desig d’anar a Anglaterra a estudiar lògica i matemàtica sota la seva direcció. Explica que tot just ha acabat els seus estudis universitaris, que sempre ha estat molt interessat en la lògica matemàtica, que ha llegit els estudis de Couturat, alguns estudis de l’escola de Peano, alguna cosa de Schroeder, els tres llibres de Russell citats abans, i que des de fa cert temps està estudiant els Principia (Carta de 22.10.19). Tampoc es conserva la resposta de Russell a aquesta carta, però sí la instància que Crexells presentà davant la Junta d’Ampliació d’Estudis el 1921 demanant una pensió per anar a Cambridge a fi de completar, allà, els seus estudis de lògica matemàtica amb Russell. Com a aval de la seva petició, Crexells adjuntava —com es pot llegir a la instància— la carta de contesta de Russell de novembre de 1919 en què li proposava l’assistència a un curs privat i li enviava, a més, el programa d’un altre curs que donaria també a Londres.
Article de Joan Crexells sobre Bertrand Russell publicat a Quaderns d’Estudi (1919)
Aquella instància, la denegaren i Crexells s’orientà professionalment vers l’estadística i el periodisme. Però tant el seu projecte de tesi doctoral (1919) com els seus articles filosòfics (compilats pòstumament a Primers assaigs i a La història a l’inrevés), permeten qualificar Crexells com l’introductor de la incipient filosofia analítica en el nostre país: en la divulgació de la filosofia de Russell el 1919, en els comentaris sobre Peano i Frege —llavors encara viu—, i en la difusió del pensament anglès contemporani resideix —com ha afirmat Bilbeny— la seva major contribució a la filosofia.
El curs de Russell a Barcelona
La invitació formal per acudir a Barcelona partí d’Eugeni d’Ors, Director del Seminari de Filosofia de l’Institut d’Estudis Catalans, el qual se sentia vinculat afectivament amb Russell pel pacifisme militant d’ambdós durant la I Guerra Mundial i per la forçada separació de tots dos de la vida acadèmica i política. Russell hi acudí des de París, acompanyat de Dora Black. El curs monogràfic consistí en cinc conferències en francès sota el títol general “Matèria i esperit. El sistema de l’atomisme lògic”, impartides del 29 de març al 3 d’abril. Russell exposà a un reduït auditori —probablement el nombre d’assistents no arribava a mitja dotzena— els principis de l’atomisme lògic i la seva aplicació a la física i a la psicologia. Es tractava d’una petita part del material publicat a Our Knowledge of the External World (1914) i sobretot d’una presentació del que Russell estava preparant per a Analysis of Mind (1921). Russell aspirava a compatibilitzar —seguint en bona mesura William James, John Watson i el “nou realisme” americà— la perspectiva materialista de la psicologia amb la perspectiva antimaterialista de la física relativista tant recent aleshores. Andreu Muntaner publicà a La Veu de Catalunya una
ressenya diària de les conferències que després sortirien compilades a Quaderns d’Estudi (1920, XII/4: 131-138). A més, Russell féu una conferència el 4 d’abril a l’Ateneu Barcelonès sobre la situació política internacional i la qüestió social, i concedí una àmplia entrevista de premsa a Josep Artís en El Día Gráfico. De Barcelona anà a Mallorca amb Dora per passar, a Sòller, unes vacances curtes.
Bilbeny ha afirmat que Crexells assistí a les conferències de Russell, però tot fa pensar que es tracta d’una suposició errònia. El diari La Publicitat anuncia el 27 de març que Crexells ja ha arribat a Berlín com a corresponsal seu i el 6 d’abril publica la primera crònica de Crexells des d’aquella ciutat amb el títol “La situació política a Alemanya”.
Eugeni d’Ors i Bertrand Russell
Quan d’Ors rep Russell a Barcelona l’acabaven de destituir de la Secretaria de l’Institut d’Estudis Catalans, com a conseqüència del seu cessament obligat tres mesos abans a la Direcció d’Instrucció Pública de la Mancomunitat. Per això, en la seva glosa amb motiu de la inauguració del curs de Russell, d’Ors escriu que ambdós eren uns expulsats els quals l’atzar reuní físicament, però, moralment, una llei històrica profunda els havia donats destins paral.lels”. Eugeni d’Ors era Professor de Lògica i Metodologia de la Ciència a l’Institut; havia estudiat aquestes matèries a París entre 1906 i 1908, coneixia personalment Bergson, Couturat, Padoa, Poincaré, Vailati, i molts d’altres matemàtics i filòsofs europeus del seu temps. Amb Giuseppe Peano havia co-presidit una sessió al Congrés Internacional de Filosofia a Bolònia (1911). A causa potser de la seva formació original pragmatista d’encuny peirceà, d’Ors aspirava a elaborar una síntesi del formalisme matemàtic i del vitalisme fenomenològic, malgrat que a les primeres dècades del segle XX els principals representants d’ambdues corrents de pensament les concebien com a totalment oposades.
Russell i d’Ors coincidien àmpliament en la defensa d’una estreta connexió entre filosofia i ciència, però diferien en aquella qüestió més bàsica. “Ha passat per la nostra escena científica, projectant idees com llampecs i removent les aigües manses d’una pretenciosa incultura. Si no convencé tothom, tampoc volgué proposar-s’ho”, hom escriví de Russell en una crònica de l’època (Estudio, 1920, VIII, 183). L’afinitat entre aquests dos filòsofs es reflecteix bé al rètol “d’intel.lectualisme” que d’Ors assigna a Russell i que, amb l’adjectiu afegit de “post-pragmàtic”, havia assignat també a la seva pròpia posició filosòfica, però la distància que hi ha entre tots dos és gran. Eugeni d’Ors rebutjava “el racionalisme extrem” de Russell que establia una “separació teòrica entre el món real (…) i el món de les coses possibles, sotmès a la pura legalitat de la raó”. Aquesta separació movia Russell a combatre durament la generalització de la teoria de l’evolució desenvolupada per la ciència del seu temps. En canvi, d’Ors estimava que l’evolucionisme era una visió de la vida, que “jutja Russell i l’inclou”.
Bertrand Russell rebut a casa d’Eugeni d’Ors (1920)
En front la lògica matemàtica, d’Ors defensa una fórmula biològica de la lògica capaç d’expressar la vitalitat de la intel.ligència. La “Logística” que d’Ors ataca no és la lògica matemàtica —que valora com “un organisme científic constituït”—, sinó la pretensió filosòfica —derivada dels progressos en lògica matemàtica—”de constituir un ordre del saber, tan llunyà a l’empíric que la seva font consistís de manera exclusiva en la deducció: un saber analític i formalístic, al qual romangués aliè qualsevol consideració d’objectivitat”. Aquest ordre del saber expulsaria la intuïció de l’àmbit científic. Si Eugeni d’Ors hagués d’escollir entre Russell i Poincaré, entre logicisme i intuïcionisme, no hauria dubtat de sacrificar la seva amistat pel filòsof britànic per mor d’una filosofia oberta a viure.
Eugeni d’Ors al.ludirà en diverses ocasions a una carta que Dora Black li escriví des de la Xina l’any següent de la seva visita. A més es conserva la carta d’Ors, de l’1 d’agost de 1924, amb la qual envià a Russell un exemplar del llibre del Vescomte de Güell Espacio, relación y posición (Ensayo sobre los fundamentos de la Geometría) i li demanava el seu parer. Russell anotarà al peu de la carta que fou d’Ors qui s’havia encarregat de les conferències de 1920 a Barcelona. No hi ha dades d’altres relacions personals entre ambdós pensadors, però així com Russell no oblidà aquelles conferències a Barcelona, tant el filòsof britànic com la qüestió sobre l’abast de la logística estaran sempre presents al llarg de tota la producció orsiana.
Conclusió
La lenta i difícil recepció de la lògica matemàtica a Espanya es reflecteix bé en l’escàs ressò i en la molt limitada influència d’aquest curs de Russell el 1920 a Barcelona. L’interès inicial de Joan Crexells vers Russell i la lògica matemàtica es va frustrar per la seva reorientació vers el periodisme i l’estadística i per la seva mort primerenca el 1926. L’actitud refractària d’Eugeni d’Ors vers la logística posava les seves arrels en la seva formació pragmatista i vitalista. Malgrat tot, que els dos caps de sèrie —en expressió feliç de Bilbeny— que se succeïren en l’avantguarda del pensament filosòfic a Catalunya en el primer quart de segle, tinguessin interès efectiu per Bertrand Russell, mostra el caràcter erròniament simplista de la imatge amb què a vegades es presenta el desenvolupament de la filosofia del segle XX a Espanya.
El primer assaig de Joan Crexells sobre Russell, de 1919, continua essent en l’actualitat una acceptable presentació de la filosofia russelliana. Tanmateix, malgrat les traduccions al castellà i al català d’articles i llibres de Bertrand Russell i de les publicacions de García Bacca als anys trenta, la seva influència efectiva sembla molt limitada. La lenta obertura de la filosofia a la lògica matemàtica, a la “logística” com llavors se solia anomenar, reclama un estudi a fons a partir de les dades exhaustives compilades per Muñoz Delgado, que proporcioni una comprensió millor dels diversos factors imbricats en aquell procés.
Jaime Nubiola Universidad de Navarra
Publicat a la Revista de Catalunya 106, (1996) 50-56
Secció de Filosofia 