Simone Weil va publicar molt poc al llarg de la seva vida, però mai va deixar d’escriure. Ha estat gràcies a les seves amistats que el seu pensament ha pogut veure la llum. Moltes d’elles van tenir la sort de mantenir una correspondència amb Simone, i la sort nostra ha estat precisament que s’hagin conservat moltes d’aquestes cartes en les quals podem constatar, com també ho van fer en rebre-les els seus remitents, la riquesa i la profunditat de les paraules de Weil.

Rosa Rius no es va pas enviar cap carta amb Simone, però coneix en detall el contingut de les cartes que va enviar. Ens ho va voler explicar al públic de l’Ateneu Barcelonès, que va atendre ahir dimecres a l’acte titulat “Simone Weil de l’amistat. Pràctiques i reflexions“. Rius és professora al Departament de Filosofia de la Universitat de Barcelona i membre del Seminari Filosofia i Gènere (des de 1990), i els seus interessos principals són la filosofia del Renaixement i el pensament de les dones al llarg de la història. Ha estudiat a fons pensadores com María Zambrano, Jeanne Hersch i Rachel Bespaloff, però avui ens ha vingut a parlar de Simone Weil, una Weil que pensa i que, sobretot, practica l’amistat.

És difícil, assenyala Rius, desvincular l’amistat de l’amor: al llarg de la història de la filosofia eros i philía han anat sempre de la mà. Però avui no, amb Weil no, ens demana que singularitzem aquest concepte. Ens comença parlant de la intermitència de l’amistat com quelcom que li dona força, fent esment a l’exemple d’aquella persona amb la qual fa anys que no parlem, però que tanmateix semblaria que vam veure just ahir. L’amistat va ser una qüestió que va interessar a Weil al llarg de la seva vida. La definia com un estimar algú com es voldria estimar tota la humanitat, la vivia com un miracle, i la practicava amb un profund entusiasme.

Rius ens parla de la correspondència que va tenir amb Albertine Thévenon, amb qui va compartir la seva experiència treballant a les fàbriques. Simone deia a una de les cartes que el seu objectiu com obrera era “Investigar els mecanismes de l’opressió de l’ésser humà per a l’ésser humà i per a la màquina“. Va compartir amb Albertine aquesta experiència, de la qual va sortir profundament modificada, per “Defensar-me a mi mateixa de la temptació de l’oblit“. Va trobar en l’amiga un mirall, amb qui va compartir amb tot detall la seva experiència a les fàbriques, que ha quedat recollida a La condición obrera.

Un altre amic essencial va ser Jean Posternark, qui va conèixer a un sanatori a Suïssa. Rius assenyala que va ser una amistat en un espai de cura: són especials aquestes relacions. La seva correspondència demostra una gran confiança i intimitat en una relació deixeble–mestra i, alhora, mestre–deixeble. Ella li demanava recomanacions de llibres, d’espectacles, de restaurants, de cafès, de museus… “Tot m’interessa“, sovinteja a les cartes cap a Jean. Les seves cartes fan entreveure una Simone inquieta, interessada en un amplíssim ventall de temes, que alhora es va obrir a compartir amb el seu amic intimitats com el que havia comprat al mercat o el seu enamorament cap a Goya.

Per Weil, una amistat havia de ser incondicional, però no perquè hagi de durar per sempre, sinó perquè els dos éssers s’han de respectar en la seva distància, en les seves diferències. Va posar aquesta reflexió en pràctica amb Antonio Atarés, un camperol aragonès empresonat a un camp d’internament, amb qui va intercanviar nombroses cartes, tot i no haver-se vist mai en persona. Junts, parlaven sobre els desastres del camp: Antonio detallava de les seves condicions i Simone li retornava reflexions. Des del camp d’internament, Antonio li parlava del mar, de la muntanya, del vent… imatges que l’ajudaven a mantenir l’alegria. Això va ser el que va interessar més Weil, la vitalitat del seu amic: “Han pogut fer-te patir, però no han aconseguit fer-te mal“.

Per acabar, Rosa Rius ens recorda que el pensament de Weil sempre va venir acompanyat, i molt sovint sobrepassat, per l’acció. Per això l’amistat pot ser pensada i analitzada, però per sobre de totes les coses, s’ha de dur a la pràctica. Gran part del que sabem de l’amistat per Weil, ho sabem pel contingut de les cartes a amics i amigues; pensava, però sobretot cultivava l’amistat. Rius ens ho recorda citant-la: “L’amistat no s’ha de buscar, de somiar, de perseguir, sinó que s’ha d’exercitar“.

El passat 20 d’abril va tenir lloc a la Sala Sagarra de l’Ateneu Barcleonès l’acte “Metafísica de la mandra. Per un imaginari de la inoperància” a càrrec de Juan Evaristo Valls. Professor de Filosofia Contemporània i de Teoria de l’Art a la UB i a la BAU i investigador en la University of California, Valls té com a principal interès la poètica de la inoperància, tema central en la conferència i que desenvolupa amb més detall a Metafísica de la pereza (Ned Ediciones, 2022).

¿Què és aquesta metafísica de la mandra? Valls comença dient que vol ser una ciència crítica de les dinàmiques del treball en el neoliberalisme, de la manera en com els valors capitalistes afecten la nostra vida, valors com l’autosuperació o el mèrit. Som una societat que viu en el malestar de la inoperància –com planteja també G. Agamben¬–, això és un “no tinc forces per rendir-me”, perquè no sabem d’un altre desig que no sigui un desig de consum. Això es deu sobretot, puntualitza Valls, a tenir la competència com a norma de conducta.

“És més fàcil imaginar la fi del món que imaginar la fi del capitalisme“.

L’exemple actual per excel·lència és Don’t look up (Adam McKay, 2021), un film sobre una apocalipsi davant la qual el capitalisme es manté imperant fins a l’instant de la catàstrofe. Emperò, alguna cosa de no-ficció s’entreveu a la pel·lícula, perquè sembla ser que la nostra imaginació és capitalista: no podem pensar una realitat no neoliberal. Això es deu a una experiència de pobresa molt gran. Compara Valls aquesta pobresa d’experiència amb la dels soldats joves que van viure la Primera Guerra Mundial, que no disposaven paraules per descriure el que havien viscut a les trinxeres, el succeït no encaixava dins es seu imaginari.

És en aquest punt on ha de sonar el “Preferiria no fer-ho“, aquí és on es pot alçar la mandra. I al costat d’aquesta mandra, dos conceptes: cansament i creativitat. Cal que siguin repassats, repensats, diu Valls, perquè al davant tenim un cansament invisibilitzat i una creativitat com a forma de productivitat. Aquest cansament no és un efecte col·lateral del capitalisme, és un dels seus requisits fonamentals; la malaltia, el cansament, com a força revolucionària del capitalisme. Per tant, aquí, de nou, és on es pot alçar la reavaluació, no del fer, sinó del no-fer.

La LC4 (Le Corbusier, 1929), una cadira per descansar més ràpid, o els exoesquelets per evitar la fatiga del treballador, són clars exemples d’eines que el mateix sistema capitalista ens ofereix per combatre el cansament. Valls fa notar altres exemples com els fàrmacs o els ansiolítics per reduir l’estrès i ser més productius. El cansament és quelcom natural en l’humà, el cos el necessita, però el descans del capitalisme és un descans per poder ser més productius.

“Davant una alarma d’incendi, ens preocupem per apagar l’alarma més que no per apagar l’incendi“

Retorna al tema de la creativitat, i hi afegeix un altre concepte: decreació. Davant una creativitat que ens sembla que ens empeny a desafiar els propis límits, una decreació. Davant aules plenes d’estímuls perquè les criatures facin, facin, facin… una decreació, una paret en blanc. El ponent ens recorda el famós eslògan “Don’t limit your challenges, challenge your limits“. Aquesta és una creativitat apolítica i despolititzadora en tant que la creativitat no és pensar els límits, sinó fer-los més i més grans. Per tant, de nou, cal alçar la mandra.

Acaba concloent que la mandra és necessària per repensar conceptes com el cansament, la creació, la decreació, etc. El que ara hem de fer, és no fer res, però no fer res de veritat, per escapar la cadena de producció i competència. “No hi ha art sense mandra. No hi ha política sense mandra. No hi ha vida sense mandra”, acaba Valls.