Tot i que fos carnaval, el passat 24 de febrer a l’Ateneu Barcelonès no hi hagué lloc per disfresses, ans el contrari, doncs es celebrà la més fidel i acurada figura del Blaise Pascal en català. “Els Pensaments de Pascal” fou, precisament, un acte de doble homenatge: al mateix Pascal i al traductor del seus Pensaments i opuscles, Pere Lluís i Font. Als homenatjats els acompanyaven Montserrat Camps, professora de Filologia Grega a la Universitat de Barcelona, en qualitat de conferenciant, i David Jou, president de la Fundació Joan Maragall, com a presentador de l’acte –tot i que l’acte va estar decorat per la presència de vàries personalitats eminents del món cultural català.

Encetà l’acte intervenint la presidenta de l’Ateneu, Isona Passola, qui assenyalà la importància d’una traducció com la que ocupava el centre de l’acte. Després de donar la benvinguda a Pere Lluís Font i a Montserrat Camps, agraí a la presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans, Teresa Cabré, i al president de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, Borja de Riquer, la seva assistència i participació en l’acte. Tant Cabré com de Riquer, durant les seves respectives intervencions de presentació, retornaren la gratitud expressada per la presidenta tot remarcant com d’afortunats són de poder ser presents davant la celebració d’una de les traduccions més importants de Pascal al català. Abans d’escoltar als conferenciants, David Jou feu una acurat i afalagador repàs sobre la biografia de Font, recorrent a la metàfora de l’arbre: les arrels, la saba, el tronc, les fulles i els fruits.

Al agafar la paraula Montserrat Camps, passà de la metàfora de l’arbre a la metàfora de la bona cuina i del bon vi. Projectà el que tots ja sabem de la cuina lenta i sobre la cuina ràpida –o fast food– sobre l’art de la traducció: un pot pair malament el menjar fet a correcuita, al igual que un pot pair malament una traducció feta amb pressa. Aquest no és el cas de l’obra que ens ocupa, doncs es tracta del menjar lent de la filosofia, un vi gran reserva de la literatura, el resultat de tota una vida dedicada a Pascal.

Feu notar també que els fragments i opuscles de Pascal no són “Pastilles per la tos de la ignorància”; no es tracta de màximes, ni d’aforismes, ni de proverbis fàcils de consumir. No se n’ha de treure dels Pensaments un recull de cites que vagin bé per donar suport a qualsevol banalitat; tot i que siguin idees soltes, les hem de comprendre com esbossos del que pretenia –segons afirma la majoria d’experts, als qui se suma Font– fer-ne una obra apologètica de cristianisme. Compassem les paraules de Pascal al mateix ritme que ho ha fet Pere Lluís Font a l’hora de traduir-lo: cuina lenta implica també una degustació lenta. I quin millor maridatge per aquests fragments pascalians que un extens i cuidat catàleg de notes i comentaris que Font brinda per ajudar i guiar al lector dins el calaix de sastre de textos de Pascal que han resultat ser aquests Pensaments i opuscles.

És clau la comprensió, remarcava amb força la professora Camps, tant pel que fa a l’acte de traduir com pel que fa a l’acte llegir –hem d’entendre el microsistema que conté l’obra i donar compte del seu valor literari. També ens feu un clam a l’actual situació de la filosofia a les aules: “Cal tornar posar les coses al seu lloc” –manifesta la professora de la UB. No es tracta, doncs, de consumir la filosofia com si fos menjar fast food, són imprescindibles la comprensió i, sobretot, el compromís.

Par acabar, Montserrat Camps resumeix la figura de Pere Lluís Font com un honnête home, figura que el mateix Pascal menciona: un home honest, però també crític, amable, tolerant i comprensible, un cuiner lent i fi que ha escrit molt, però mai precipitadament. “Traductor i traduït s’han trobat en una traducció que havia de ser aquesta” –acabà l’amiga i companya de Font, Montserrat Camps.

Abans de començar i davant aital ventall de lloances, Pere Lluís Font ens recorda l’acudit: “Si sóc tan bo, em pica la curiositat de què he de dir”. Bromes a part, agraeix a als qui han participat, tant en la traducció com l’acte, i a tots les i els “amics de Pascal” per la seva assistència. Per Font, el lloc que ocupa Pascal se troba en La Gran Tria Francesa, entre Descartes i Montaigne. La seva brillantor se troba en la importància de les aportacions que va fer en filosofia, ciència, religió i literatura… i totes aquestes aportacions meteòriques les podem trobar en aquest recull de Pensaments i opuscles.

Font manifestà la sorpresa que sentí de jove davant la manca de reconeixement que ha tignut Pascal per part d’altres filòsofs. No obstant, ell ha treballat la seva obra sabent en tot moment que es trobava davant un dels grans filòsofs del postcartesianisme –qui, a desconeixement d’alguns, va avançar algunes de les idees del criticisme kantià. Tot i que no sigui un autor perfecte –feia recordar a l’Ateneu la seva ombrívola afinitat al jansenisme–, val molt la pena de trescar profundament entre els seus apunts i notes per poder veure idees fruïdes d’una grandíssima potència intel·lectual.

Confessà que, davant un aplec tan ample de fragments per acabar, ha sentit més d’un cop la temptació de modificar-los amb la intenció de millorar el contingut dels escrits redactats a correcuita. Evidentment s’ha mantingut en tot moment al marge de tota infidelitat, no podria trair al qui ha estat un company en una llarga vida de contacte. Aquí ens el deixa, un volum que gairebé arriba a les 800 pàgines, editat per una compromesa Adesiara, resultant en el seu granet d’arena, una gustosa aportació que fa a la nostra cultura en un moment crític per la filosofia. Va voler acabar citant un fragment de Pascal, l’únic en que es refereix a uns possibles lectors que arribà mai a conèixer en vida:

“La vanitat està tan arrelada al cor de l’home que un soldat, un mosso, un cuiner, un camàlic, es vanta i vol tenir admiradors. I fins i tot els filòsofs en volen; i els que escriuen en contra volen tenir la glòria d’haver escrit bé; i els que els llegeixen volen tenir la glòria d’haver-los llegit; i jo que escric això tinc potser aquest desig; i potser els que ho llegeixin…”¹

1: PASCAL, Blaise. Pensaments i opuscles. Barcelona: Adesiara, 2021. Traducció: Pere Lluís Font. IBAN: 978-84-16948-74-1.

El passat dimecres 16 de febrer es va celebrar a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès el debat titulat “L’atzucac social: pensament i acció contra les desigualtats”, entre el periodista i activista social David Fernàndez i Marina Garcés, filòsofa, assagista i professora de la UOC. L’acte, moderat per Ariadna Romans, es va encetar amb un anàlisi de com la pandèmia ha afectat a totes les emergències amb que convivim de ja fa temps.

Fernàndez s’alça dient que no té sentit parlar de pandèmia, sinó de sindèmia, ja que coincideixen en aquest moment diferents problemàtiques, tant sanitàries, com polítiques, com socioeconòmiques. Ara bé, ¿com pot ser s’hagi arribat a la convivència de diferents emergències com la concentració de riqueses, l’exclusió social o la discriminació ètnica? Doncs perquè aquestes formes de relacions s’han naturalitzat, afirma Garcés, perquè al posar sempre la desigualtat per davant, se’ns ha despistat la mirada d’on l’hauríem d’estar posant. Sovint parlem de que les desigualtats creixen, com si fos un nadó, però la desigualtat es crea i es programa. Fernàndez s’hi suma, tot afegint que la història no és un projecte lineal com explica Hegel, sinó que pot quedar interrompuda, i quin millor exemple que la pandèmia.

David Fernàndez ens posa al davant la crua realitat a través de l’informe Foessa –un escrupolós anàlisi sobre exclusió i desenvolupament social a Espanya. Les dades assenyalaven que un 20% dels catalans estaven en perill d’exclusió social abans de la pandèmia, percentatge que ha pujat al 29% en el darrer informe. Només tres de cada deu habitants de Catalunya viu en plenes condicions d’integració social, la Renda Garantida a la Ciutadania no arriba ni a un terç dels treballadors i treballadores i els emigrants en territori català tenen tres vegades més probabilitats de patir exclusió social. Són dades esgarrifants, però ajuden a esclarir la realitat de la situació en la que ens trobem, enunciades per un David Fernàndez que diu, en clau d’humor, que no li sap greu que algú del públic marxi plorant. La pobresa –una de les formes de desigualtat més habitual– no només té una cara i cal mirar-la bé als ulls per poder respondre i actuar.

Al agafar la paraula Garcés, es va sumar a la crítica que encetà el seu contertulià. En un món on tot és mercaderia, on tot són existències: ¿hem perdut les persones? Ja ho assenyala Byung-Chul Han a Psicopolítica, on diu que en un sistema liberal en el que som projectes capitalitzadors, al davant no veiem una persona, sinó un quelcom amb el que podem negociar1. En la paraula ‘liberalisme’ el lliure no fa referència a l’individu, sinó al lliure capital, que travessa i transforma les persones en òrgan sexual del capital. Això condueix, afirma la professora de la UOC, a una societat de la desproporció, llavors, ¿quina igualtat podem pensar avui? Hem de tornar a posar sobre la taula el sentit de la mesura que podem tenir i quina idea comuna d’horitzons d’igualtat podem imaginar, buidar-nos d’individualismes i començar a ajuntar-nos els uns amb els altres.

Tot i que pot ser que alguns no tinguin coneixença de l’informe Foessa, o fins i tot no hagin llegit Marx, és fàcil trobar exemples de desigualtat en l’imaginari col·lectiu –Hiroshima i Nagasaki, Mauthausen, l’11-S, etc. Hi ha constància de les emergències, llavors, ¿per què no ens alcem davant aquesta experiència? Garcés troba la resposta en la vida com indiferència, que no deixa de sere un altre símptoma del sistema socioeconòmic liberal. Davant aquest fenomen, és imprescindible també desviar la mirada, tenir una mirada atenta, parar atenció al detall, a allò que roman una mica ocult. Desviar-la una mica, per poc que sigui –perquè poc ja és infinitament més que no-res, com afirmaria Josep Maria Esquirol²–, per poder donar compte del que està passant. Rebutjar la naturalització dels esdeveniments esfereïdors. Fernàndez se suma a aquesta reflexió i culpabilitza al sistema liberal de posar-nos al davant un ventall de falses aparences, quan realment no s’està deixant lloc a alternatives reals.

A aquest desviar la mirada li és imprescindible un altre moviment: despullar el llenguatge. Garcés introdueix aquest concepte aplicant-lo al pobre, a qui hem acabat per anomenar ‘vulnerable’. Hi ha una gran diferència entre aquests dos termes: el pobre ha patit, ha estat subjecte a l’explotació, en canvi, el vulnerable, el problema el té ell. ¿Com pot ser que una persona a qui se li nega un plat a taula sigui vulnerable? La vulnerabilitat, a més, no és cap categoria social, assenyala Garcés. Davant això, hem de deixar d’emmascarar la situació de la pobresa i de qui pateix l’abús com un aquell que és vulnerable, com aquell de qui hem de tenir sempre cura. ¿Fins a quin punt hem de deixar de tenir cura i ens hem d’enfadar? La manera de respondre a la desigualtat és amb la ràbia, amb una ràbia digna que té forma d’una revolució, perquè és una ràbia que ha passat pel despullament del llenguatge i per l’anterior mencioant desviar la mirada.

Estira aquesta ràbia digna David Fernàndez, afirmant que la revolució no se troba en tirar les botelles de plàstic al contenidor groc o en lamentar en clau de víctima que el poder està en les mans d’una màfia i que no se’n pot fer res; cal anar més enllà. Per acabar la seva intervenció, sentencia, fulminant: “Serà difícil sortir-ne d’aquesta, però més ho serà si no en sortim”.

Al seu torn, conclou Garcés amb una reflexió sobre una de les claus per acabar amb la desigualtat: redefinir els propis límits. No es tracta de que qui ha d’esperar amb menys s’ha d’acontentar amb menys; hem de buscar una vida més rica, més bona, i això comença per repensar els propis límits i formular un sentència enlluernadora: ¿fins a on puc arribar?

¹ HAN, BYUNG-CHUL. Psicopolítica, “La crisis de la libertad”. Barcelona: Herder, 2014. ISBN: 978-84-254-3398-6.

² Vegi’s ESQUIROL, JOSEP MARIA. La penúltima bondat. Barcelona: Quaderns Crema, 2018. ISBN: 978-84-7727-587-9