BLAISE PASCAL I PERE LLUÍS FONT: UN TRADUÏT I UN TRADUCTOR.

Tot i que fos carnaval, el passat 24 de febrer a l’Ateneu Barcelonès no hi hagué lloc per disfresses, ans el contrari, doncs es celebrà la més fidel i acurada figura del Blaise Pascal en català. “Els Pensaments de Pascal” fou, precisament, un acte de doble homenatge: al mateix Pascal i al traductor del seus Pensaments i opuscles, Pere Lluís i Font. Als homenatjats els acompanyaven Montserrat Camps, professora de Filologia Grega a la Universitat de Barcelona, en qualitat de conferenciant, i David Jou, president de la Fundació Joan Maragall, com a presentador de l’acte –tot i que l’acte va estar decorat per la presència de vàries personalitats eminents del món cultural català.


Encetà l’acte intervenint la presidenta de l’Ateneu, Isona Passola, qui assenyalà la importància d’una traducció com la que ocupava el centre de l’acte. Després de donar la benvinguda a Pere Lluís Font i a Montserrat Camps, agraí a la presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans, Teresa Cabré, i al president de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, Borja de Riquer, la seva assistència i participació en l’acte. Tant Cabré com de Riquer, durant les seves respectives intervencions de presentació, retornaren la gratitud expressada per la presidenta tot remarcant com d’afortunats són de poder ser presents davant la celebració d’una de les traduccions més importants de Pascal al català. Abans d’escoltar als conferenciants, David Jou feu una acurat i afalagador repàs sobre la biografia de Font, recorrent a la metàfora de l’arbre: les arrels, la saba, el tronc, les fulles i els fruits.


Al agafar la paraula Montserrat Camps, passà de la metàfora de l’arbre a la metàfora de la bona cuina i del bon vi. Projectà el que tots ja sabem de la cuina lenta i sobre la cuina ràpida –o fast food– sobre l’art de la traducció: un pot pair malament el menjar fet a correcuita, al igual que un pot pair malament una traducció feta amb pressa. Aquest no és el cas de l’obra que ens ocupa, doncs es tracta del menjar lent de la filosofia, un vi gran reserva de la literatura, el resultat de tota una vida dedicada a Pascal.


Feu notar també que els fragments i opuscles de Pascal no són “Pastilles per la tos de la ignorància”; no es tracta de màximes, ni d’aforismes, ni de proverbis fàcils de consumir. No se n’ha de treure dels Pensaments un recull de cites que vagin bé per donar suport a qualsevol banalitat; tot i que siguin idees soltes, les hem de comprendre com esbossos del que pretenia –segons afirma la majoria d’experts, als qui se suma Font– fer-ne una obra apologètica de cristianisme. Compassem les paraules de Pascal al mateix ritme que ho ha fet Pere Lluís Font a l’hora de traduir-lo: cuina lenta implica també una degustació lenta. I quin millor maridatge per aquests fragments pascalians que un extens i cuidat catàleg de notes i comentaris que Font brinda per ajudar i guiar al lector dins el calaix de sastre de textos de Pascal que han resultat ser aquests Pensaments i opuscles.

D’esquerra a dreta: Borja de Riquer, David Jou, Pere Lluís Font i Montserrat Camps.


És clau la comprensió, remarcava amb força la professora Camps, tant pel que fa a l’acte de traduir com pel que fa a l’acte llegir –hem d’entendre el microsistema que conté l’obra i donar compte del seu valor literari. També ens feu un clam a l’actual situació de la filosofia a les aules: “Cal tornar posar les coses al seu lloc” –manifesta la professora de la UB. No es tracta, doncs, de consumir la filosofia com si fos menjar fast food, són imprescindibles la comprensió i, sobretot, el compromís.


Par acabar, Montserrat Camps resumeix la figura de Pere Lluís Font com un honnête home, figura que el mateix Pascal menciona: un home honest, però també crític, amable, tolerant i comprensible, un cuiner lent i fi que ha escrit molt, però mai precipitadament. “Traductor i traduït s’han trobat en una traducció que havia de ser aquesta” –acabà l’amiga i companya de Font, Montserrat Camps.


Abans de començar i davant aital ventall de lloances, Pere Lluís Font ens recorda l’acudit: “Si sóc tan bo, em pica la curiositat de què he de dir”. Bromes a part, agraeix a als qui han participat, tant en la traducció com l’acte, i a tots les i els “amics de Pascal” per la seva assistència. Per Font, el lloc que ocupa Pascal se troba en La Gran Tria Francesa, entre Descartes i Montaigne. La seva brillantor se troba en la importància de les aportacions que va fer en filosofia, ciència, religió i literatura… i totes aquestes aportacions meteòriques les podem trobar en aquest recull de Pensaments i opuscles.

L’acte, que prengué lloc a la Sala Oriol Bohigas, era quasi plena, recollint una assistència de quasi 200 persones presencialment, a la que se li sumen les visualitzacions del directe.


Font manifestà la sorpresa que sentí de jove davant la manca de reconeixement que ha tignut Pascal per part d’altres filòsofs. No obstant, ell ha treballat la seva obra sabent en tot moment que es trobava davant un dels grans filòsofs del postcartesianisme –qui, a desconeixement d’alguns, va avançar algunes de les idees del criticisme kantià. Tot i que no sigui un autor perfecte –feia recordar a l’Ateneu la seva ombrívola afinitat al jansenisme–, val molt la pena de trescar profundament entre els seus apunts i notes per poder veure idees fruïdes d’una grandíssima potència intel·lectual.


Confessà que, davant un aplec tan ample de fragments per acabar, ha sentit més d’un cop la temptació de modificar-los amb la intenció de millorar el contingut dels escrits redactats a correcuita. Evidentment s’ha mantingut en tot moment al marge de tota infidelitat, no podria trair al qui ha estat un company en una llarga vida de contacte. Aquí ens el deixa, un volum que gairebé arriba a les 800 pàgines, editat per una compromesa Adesiara, resultant en el seu granet d’arena, una gustosa aportació que fa a la nostra cultura en un moment crític per la filosofia. Va voler acabar citant un fragment de Pascal, l’únic en que es refereix a uns possibles lectors que arribà mai a conèixer en vida:

La vanitat està tan arrelada al cor de l’home que un soldat, un mosso, un cuiner, un camàlic, es vanta i vol tenir admiradors. I fins i tot els filòsofs en volen; i els que escriuen en contra volen tenir la glòria d’haver escrit bé; i els que els llegeixen volen tenir la glòria d’haver-los llegit; i jo que escric això tinc potser aquest desig; i potser els que ho llegeixin…1

1: PASCAL, Blaise. Pensaments i opuscles. Barcelona: Adesiara, 2021. Traducció: Pere Lluís Font. IBAN: 978-84-16948-74-1.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s