Joan Ramis, escollit nou ponent de la Secció de Filosofia

El fins ara ponent adjunt de la secció, Joan Ramis Martí (Barcelona, 1996), ha estat escollit nou ponent de la Secció de Filosofia de l’Ateneu Barcelonès pels propers tres anys.

La candidatura de Joan Ramis va ser l’única que es va presentar a les eleccions a ponents de les seccions del passat 29 d’octubre. En el seu programa electoral, el nou ponent remarca els èxits de participació de la passada legislatura i encara el repte de seguir arribant a un gran públic en el context de restriccions que suposa la pandèmia. A més, proposa un programa d’activitats que aposta per les noves tendències en filosofia, col·laborar activament amb el món editorial, reivindicar la filosofia catalana i celebrar les principals efemèrides de la història de la filosofia, com els 250 anys del naixement Hegel que commemorem enguany.

Joan Ramis ha escollit com a ponent adjunta a la jove humanista Berta Galofré Claret (Sant Vicenç dels Horts, 1999). Si voleu saber més sobre ells, cliqueu AQUÍ.

Aprofitem per agrair al ponent sortint, Jordi Jiménez Guirao (Sabadell, 1996) la tasca que ha dut a terme aquests darrers tres anys.

Els flamants ponents, Joan Ramis i Berta Galofré, a l’escala noble de l’Ateneu Barcelonès

La polèmica del Premi Crexells (1928-1929)

El naixement del Premi Crexells

El 13 de desembre de 1926 moria a Barcelona, després d’una operació quirúrgica errònia, l’escriptor, filòsof i economista Joan Crexells i Vallhonrat. Assistent assidu de la Penya de l’Ateneu, reunida al voltant de Joaquim Borralleras, els seus amics van quedar desolats. Un any després, tal com va explicar Josep Pla a La Publicitat, enmig d’una conversa sobre el prestigiós premi Goncourt, va sortir la idea de crear un guardó que premiés la millor novel·la en català, tant publicada com inèdita. El nom de Crexells va sorgir de seguida com un homenatge a l’amic prematurament desaparegut. Cal tenir en compte que la literatura catalana es trobava en aquell moment enmig d’un debat sobre la novel·la, en el qual havien intervingut Josep Maria de Sagarra o Carles Riba, que havia pronunciat a l’Ateneu la polèmica conferència «Una generació sense novel·la».

Un premi sempre polèmic

El dia 13 de desembre de 1928, l’expectació a l’Ateneu era màxima. El jurat del premi Crexells, format per figures tan prestigioses com Pompeu Fabra –com a president–, Carles Rahola, Josep Maria Lopez-Picó, Agustí Calvet –Gaziel–, Josep Maria Junoy, Carles Riba i Just Cabot, com a secretari, havia d’anunciar el guanyador de la primera edició del Crexells. La sorpresa va ser enorme quan es va saber que el primer Crexells quedaria desert. El jurat va considerar que cap de les obres presentades –entre les quals hi havia L’home que es va perdre, de Francesc Trabal; Cartes de lluny, de Josep Pla; Històries de la carn i de la sang, d’Agustí Esclasans, i Vida interior d’un escriptor, de Joan Puig i Ferreter– reunia mèrits suficients per ser premiada, ja que «no s’adaptaven a l’esperit de la Fundació».

La decisió del jurat va provocar un enorme debat en els cercles intel·lectuals i periodístics. Una polèmica que es va aturar quan l’any següent Puig i Ferreter va ser premiat per El cercle màgic, que deixava sense premi Fanny, de Carles Soldevila, una de les grans favorites.

A continuació us adjuntem una mostra d’aquestes polèmiques que diferents intel·lectuals i periodistes van mantenir als diaris de l’època, cortesia de Papers Vells.

JOSEP PLA La institució del premi “Joan Crexells”, article publicat a La Publicitat el 9 de desembre de 1927.

JOSEP MARIA JUNOY Un premi-aniversari, article publicat a La Veu de Catalunya l’11 de desembre de 1927.

FRANCESC MADRID Un premi literari, article publicat a L’Esquella de la Torratxa el 27 de gener de 1928.

MANUEL BRUNET El premi Joan Crexells, article publicat a La Publicitat el 14 de desembre de 1928.

JOSEP NAVARRO COSTABELLA No podem tenir novel·la?, article publicat a La Veu de Catalunya el 15 de desembre de 1928.

El problema econòmic del novel·lista, article publicat a La Veu de Catalunya el 16 de desembre de 1928.

JOSEP FARRAN I MAYORAL Consideracions generals a l’entorn del Premi Crexells, article publicat a La Veu de Catalunya el 16 de desembre de 1928.

PRUDENCI BERTRANA Ni amb tot l’or del món!, article publicat a La Veu de Catalunya el 16 de desembre de 1928.

CARLES CAPDEVILA Consagració o estímul?, article publicat a La Publicitat el 18 de desembre de 1928.

CARLES SOLDEVILA Per què no tenim novel·la?, publicat a La Publicitat el 19 de desembre de 1928.

FRANCESC MADRID Després de l’acord, article publicat a L’Esquella de la Torratxa el 21 de desembre de 1928.

JOAN ESTELRICH Entorn del “Premi Crexells”. Algunes reflexions, article publicat a La Veu de Catalunya el 23 de desembre de 1928.

JOSEP PLA Indiscrecions sobre el Premi Joan Crexells, article publicat a La Veu de Catalunya el 28 de desembre de 1928.

Per Joanot Martorell, article publicat a La Veu de Catalunya el 2 de gener de 1929.

JOAN PUIG I FERRATER És així!, article publicat a La Publicitat el 2 de gener de 1929.

JUST CABOT El que diu el secretari, article publicat a Mirador el 15 de desembre de 1932.

La filosofia catalana als diaris (1900-1936)

Com ja sabeu, una dels principals objectius de la Secció de Filosofia de l’Ateneu Barcelonès és recuperar la producció filosòfica feta a Catalunya. Molts dels grans filòsofs catalans del S.XIX i XX van ser socis de la docta casa: Llorens i Barba, Eugeni d’Ors, Joan Crexells, Jaume Serra Húnter, Joaquim Xirau, Tomàs Carreras Artau, Pere Coromines, Eduard Nicol, Josep Maria Capdevila, Francesc Pujols, Jordi Maragall o Francesc Gomà, entre d’altres. Avui, però, la majoria d’ells estàn massa oblidats.

És per aquest motiu que ens hem associat amb el web Papers Vells, portal dedicat a recuperar els millors articulistes de la premsa catalana d’abans de la guerra, per oferir-vos els millors articles filosòfics de començaments de segle.

La llista dels articles que hem recuperat, que anirem actualitzant periòdicament, és la següent:

AGUSTÍ CALVET “GAZIEL” (1887-1964)

Henri Bergson o la decadència d’Atenes, article publicat a La Veu de Catalunya el 30 de març de 1914

JOSEP MARIA CAPDEVILA (1892-1972)

Les coses, article publicat a La Veu de Catalunya el 15 de juliol de 1921.

JOAN CREXELLS (1896-1926):

El “Schieber” i l’estranger, article publicat a La Publicitat el 5 de gener de 1923.

La història a l’inrevés, article publicat a Revista de Catalunya l’1 de gener de 1925.

Sobre el concepte enciclopèdic de la cultura, article publicat a La Publicitat el 2 de gener de 1925.

La paradoxa, article publicat a La Publicitat el 19 de març de 1925.

Sobre les emocions de l’aire, article publicat a La Publicitat el 5 de desembre de 1925.

CRISTÒFOR DE DOMÈNEC (1879-1927)

El diví Plató en català, article publicat a La Veu de Catalunya el 23 de maig de 1924.

JOSEP FARRAN I MAYORAL (1883-1955)

Un festival de pensament, article publicat a La Veu de Catalunya el 8 de març de 1929.

FRANCESC MIRABENT (1888-1952)

L’estètica, disciplina filosòfica, article publicat a Revista de Catalunya l’1 de març de 1931.

LLUIS NICOLAU D’OLWER (1888-1961)

Plató en llengua catalana, article publicat a La Publicitat l’1 d’agost de 1924.

FRANCESC PUJOLS (1882-1962)

Els ideals catalans, article publicat a L’Instant el 15 de setembre de 1919.

Conversa amb el sr. Francesc Pujols, article publicat a Mirador el 7 de febrer de 1929.

JOSEP MARIA DE SAGARRA (1894-1961)

Joan Crexells traductor de Plató, article publicat a La Publicitat el 25 de maig de 1924.

In Memoriam (Obituari de Joan Crexells), article de Josep Maria de Sagarra publicat el 14 de desembre de 1926.

JOAQUIM XIRAU (1895-1946)

Conversa amb el professor Joaquim Xirau, article publicat a La Veu de Catalunya el 15 de març de 1929.

Temes cartesians, article publicat a Mirador el 12 de setembre de 1929.

Us convidem a visitar la pàgina per descobrir-hi més articles:

Bertrand Russell a Barcelona El Seminari de Filosofia: Eugeni d’Ors i Joan Crexells

Per cortesia de l’Editorial Afers us oferim en obert aquest capítol del llibre de Xavier Serra Història social de la Filosofia Catalana (Afers, 2010).


En aquest capítol, Xavier Serra fa l’estudi més complet de la visita de Bertrand Russell a Barcelona i explora la seva vinculació amb Eugeni d’Ors i Joan Crexells.

Click to access 02-russell-1.pdf

BARCELONA, 1920: RUSSELL, CREXELLS I D’ORS

Bertrand Russell mai no oblidà el curs que impartí a Barcelona a la primavera de 1920. A l’amarga portada de An Inquiry Into Meaning and Truth (1940), després de la sentència judicial que el separà de la docència al City College de Nova York, entre els seus mèrits inclou expressament aquelles conferències a Barcelona, juntament a las que havia fet a les Universitats d’Uppsala, Copenhague i La Sorbona. També les esmenta breument a la seva Autobiografía, però fins el moment no s’han estudiat ni les seves circumstàncies ni el seu abast. L’objectiu d’aquest treball és portar a la llum les dades disponibles al respecte en els Russell Archives (McMaster University, Canadà) i en els llegats documentals de Joan Crexells (1896-1926) i d’Eugeni d’Ors (1881-1954), els dos filòsofs catalans que promogueren la visita de Russell, i avançar una avaluació sobre la seva influència en la filosofia espanyola.

Joan Crexells i Bertrand Russell

El jove Joan Crexells, professor assistent del Seminari de Filosofia d’Eugeni d’Ors a l’Institut d’Estudis Catalans, publicà l’abril i maig de 1919 a Quaderns d’Estudi un assaig lúcid en catalá de vint-i-set pàgines, amb el títol “La filosofia de Bertrand Russell”, en què mostra un bon coneixement del pensament del filòsof britànic. Es tracta de la primera exposició del pensament de Russell escrita a Espanya. En ella, Crexells crida l’atenció sobre la presència de Leibniz a Russell —qualifica com a “magistral” l’exposició crítica de la filosofia leibniziana d’aquest filòsof— i detecta algunes de les característiques bàsiques d’allò que, amb el temps, seria la filosofia analítica. Crexells destaca “l’actitud científica” amb què Russell aborda els problemes filosòfics —que fa possible oferir solucions precises a alguns problemes plantejats amb claredat—, i explica amb una mica de detall el seu tractament de les nocions d’espai, temps i nombre, i les tesis de Russell sobre les relacions, els tipus i la significació de la idea de classe. Jardí ha suggerit que aquest treball hauria estat redactat per indicació d’Ors per preparar els futurs assistents a les conferències, però una lectura detinguda d’aquestes pàgines mostra que no es tracta d’un treball de circumstàncies. Crexells preparava en aquells mesos la seva tesi doctoral “Les veritats absolutes” en la qual es pot comprovar el seu bon coneixement de la filosofia i els escrits de Bolzano, Meinong, Husserl, del pragmatisme de James i Schiller, i de la lògica matemàtica de Schroeder i Russell.

Per elaborar aquell assaig, Crexells disposà del primer volum dels Principia Mathematica, i dels llibres de Russell Our Knowledge of the External World (1914), Mysticism and Logic (1919), i Introduction to Mathematical Philosophy (1919). A més havia escrit a Russell per demanar-li un retrat, un esbós biogràfic i algun resum de la seva posició filosòfica (Carta de 15.3.19). No es conserva la resposta de Russell, però sí que es conserva la fotografia que envià Russell i aquells llibres amb què Crexells preparà el seu treball, així com les dades biogràfiques incloses en les quatre primeres planes de l’assaig.

L’octubre de 1919 Crexells torna a escriure a Russell manifestant-li el seu desig d’anar a Anglaterra a estudiar lògica i matemàtica sota la seva direcció. Explica que tot just ha acabat els seus estudis universitaris, que sempre ha estat molt interessat en la lògica matemàtica, que ha llegit els estudis de Couturat, alguns estudis de l’escola de Peano, alguna cosa de Schroeder, els tres llibres de Russell citats abans, i que des de fa cert temps està estudiant els Principia (Carta de 22.10.19). Tampoc es conserva la resposta de Russell a aquesta carta, però sí la instància que Crexells presentà davant la Junta d’Ampliació d’Estudis el 1921 demanant una pensió per anar a Cambridge a fi de completar, allà, els seus estudis de lògica matemàtica amb Russell. Com a aval de la seva petició, Crexells adjuntava —com es pot llegir a la instància— la carta de contesta de Russell de novembre de 1919 en què li proposava l’assistència a un curs privat i li enviava, a més, el programa d’un altre curs que donaria també a Londres.

85483408

Article de Joan Crexells sobre Bertrand Russell publicat a Quaderns d’Estudi (1919)

Aquella instància, la denegaren i Crexells s’orientà professionalment vers l’estadística i el periodisme. Però tant el seu projecte de tesi doctoral (1919) com els seus articles filosòfics (compilats pòstumament a Primers assaigs i a La història a l’inrevés), permeten qualificar Crexells com l’introductor de la incipient filosofia analítica en el nostre país: en la divulgació de la filosofia de Russell el 1919, en els comentaris sobre Peano i Frege —llavors encara viu—, i en la difusió del pensament anglès contemporani resideix —com ha afirmat Bilbeny— la seva major contribució a la filosofia.

El curs de Russell a Barcelona

La invitació formal per acudir a Barcelona partí d’Eugeni d’Ors, Director del Seminari de Filosofia de l’Institut d’Estudis Catalans, el qual se sentia vinculat afectivament amb Russell pel pacifisme militant d’ambdós durant la I Guerra Mundial i per la forçada separació de tots dos de la vida acadèmica i política. Russell hi acudí des de París, acompanyat de Dora Black. El curs monogràfic consistí en cinc conferències en francès sota el títol general “Matèria i esperit. El sistema de l’atomisme lògic”, impartides del 29 de març al 3 d’abril. Russell exposà a un reduït auditori —probablement el nombre d’assistents no arribava a mitja dotzena— els principis de l’atomisme lògic i la seva aplicació a la física i a la psicologia. Es tractava d’una petita part del material publicat a Our Knowledge of the External World (1914) i sobretot d’una presentació del que Russell estava preparant per a Analysis of Mind (1921). Russell aspirava a compatibilitzar —seguint en bona mesura William James, John Watson i el “nou realisme” americà— la perspectiva materialista de la psicologia amb la perspectiva antimaterialista de la física relativista tant recent aleshores. Andreu Muntaner publicà a La Veu de Catalunya una

EUbaTXtX0AAIRi5

ressenya diària de les conferències que després sortirien compilades a Quaderns d’Estudi (1920, XII/4: 131-138). A més, Russell féu una conferència el 4 d’abril a l’Ateneu Barcelonès sobre la situació política internacional i la qüestió social, i concedí una àmplia entrevista de premsa a Josep Artís en El Día Gráfico. De Barcelona anà a Mallorca amb Dora per passar, a Sòller, unes vacances curtes.

Bilbeny ha afirmat que Crexells assistí a les conferències de Russell, però tot fa pensar que es tracta d’una suposició errònia. El diari La Publicitat anuncia el 27 de març que Crexells ja ha arribat a Berlín com a corresponsal seu i el 6 d’abril publica la primera crònica de Crexells des d’aquella ciutat amb el títol “La situació política a Alemanya”.

Eugeni d’Ors i Bertrand Russell

Quan d’Ors rep Russell a Barcelona l’acabaven de destituir de la Secretaria de l’Institut d’Estudis Catalans, com a conseqüència del seu cessament obligat tres mesos abans a la Direcció d’Instrucció Pública de la Mancomunitat. Per això, en la seva glosa amb motiu de la inauguració del curs de Russell, d’Ors escriu que ambdós eren uns expulsats els quals l’atzar reuní físicament, però, moralment, una llei històrica profunda els havia donats destins paral.lels”. Eugeni d’Ors era Professor de Lògica i Metodologia de la Ciència a l’Institut; havia estudiat aquestes matèries a París entre 1906 i 1908, coneixia personalment Bergson, Couturat, Padoa, Poincaré, Vailati, i molts d’altres matemàtics i filòsofs europeus del seu temps. Amb Giuseppe Peano havia co-presidit una sessió al Congrés Internacional de Filosofia a Bolònia (1911). A causa potser de la seva formació original pragmatista d’encuny peirceà, d’Ors aspirava a elaborar una síntesi del formalisme matemàtic i del vitalisme fenomenològic, malgrat que a les primeres dècades del segle XX els principals representants d’ambdues corrents de pensament les concebien com a totalment oposades.

Russell i d’Ors coincidien àmpliament en la defensa d’una estreta connexió entre filosofia i ciència, però diferien en aquella qüestió més bàsica. “Ha passat per la nostra escena científica, projectant idees com llampecs i removent les aigües manses d’una pretenciosa incultura. Si no convencé tothom, tampoc volgué proposar-s’ho”, hom escriví de Russell en una crònica de l’època (Estudio, 1920, VIII, 183). L’afinitat entre aquests dos filòsofs es reflecteix bé al rètol “d’intel.lectualisme” que d’Ors assigna a Russell i que, amb l’adjectiu afegit de “post-pragmàtic”, havia assignat també a la seva pròpia posició filosòfica, però la distància que hi ha entre tots dos és gran. Eugeni d’Ors rebutjava “el racionalisme extrem” de Russell que establia una “separació teòrica entre el món real (…) i el món de les coses possibles, sotmès a la pura legalitat de la raó”. Aquesta separació movia Russell a combatre durament la generalització de la teoria de l’evolució desenvolupada per la ciència del seu temps. En canvi, d’Ors estimava que l’evolucionisme era una visió de la vida, que “jutja Russell i l’inclou”.

Ed4.49.2

Bertrand Russell rebut a casa d’Eugeni d’Ors (1920)

En front la lògica matemàtica, d’Ors defensa una fórmula biològica de la lògica capaç d’expressar la vitalitat de la intel.ligència. La “Logística” que d’Ors ataca no és la lògica matemàtica —que valora com “un organisme científic constituït”—, sinó la pretensió filosòfica —derivada dels progressos en lògica matemàtica—”de constituir un ordre del saber, tan llunyà a l’empíric que la seva font consistís de manera exclusiva en la deducció: un saber analític i formalístic, al qual romangués aliè qualsevol consideració d’objectivitat”. Aquest ordre del saber expulsaria la intuïció de l’àmbit científic. Si Eugeni d’Ors hagués d’escollir entre Russell i Poincaré, entre logicisme i intuïcionisme, no hauria dubtat de sacrificar la seva amistat pel filòsof britànic per mor d’una filosofia oberta a viure.

Eugeni d’Ors al.ludirà en diverses ocasions a una carta que Dora Black li escriví des de la Xina l’any següent de la seva visita. A més es conserva la carta d’Ors, de l’1 d’agost de 1924, amb la qual envià a Russell un exemplar del llibre del Vescomte de Güell Espacio, relación y posición (Ensayo sobre los fundamentos de la Geometría) i li demanava el seu parer. Russell anotarà al peu de la carta que fou d’Ors qui s’havia encarregat de les conferències de 1920 a Barcelona. No hi ha dades d’altres relacions personals entre ambdós pensadors, però així com Russell no oblidà aquelles conferències a Barcelona, tant el filòsof britànic com la qüestió sobre l’abast de la logística estaran sempre presents al llarg de tota la producció orsiana.

Conclusió

La lenta i difícil recepció de la lògica matemàtica a Espanya es reflecteix bé en l’escàs ressò i en la molt limitada influència d’aquest curs de Russell el 1920 a Barcelona. L’interès inicial de Joan Crexells vers Russell i la lògica matemàtica es va frustrar per la seva reorientació vers el periodisme i l’estadística i per la seva mort primerenca el 1926. L’actitud refractària d’Eugeni d’Ors vers la logística posava les seves arrels en la seva formació pragmatista i vitalista. Malgrat tot, que els dos caps de sèrie —en expressió feliç de Bilbeny— que se succeïren en l’avantguarda del pensament filosòfic a Catalunya en el primer quart de segle, tinguessin interès efectiu per Bertrand Russell, mostra el caràcter erròniament simplista de la imatge amb què a vegades es presenta el desenvolupament de la filosofia del segle XX a Espanya.

El primer assaig de Joan Crexells sobre Russell, de 1919, continua essent en l’actualitat una acceptable presentació de la filosofia russelliana. Tanmateix, malgrat les traduccions al castellà i al català d’articles i llibres de Bertrand Russell i de les publicacions de García Bacca als anys trenta, la seva influència efectiva sembla molt limitada. La lenta obertura de la filosofia a la lògica matemàtica, a la “logística” com llavors se solia anomenar, reclama un estudi a fons a partir de les dades exhaustives compilades per Muñoz Delgado, que proporcioni una comprensió millor dels diversos factors imbricats en aquell procés.

Jaime Nubiola
Universidad de Navarra

Publicat a la Revista de Catalunya 106, (1996) 50-56

El canvi tecnològic i el futur del capitalisme democràtic

El passat 28 de gener, la secció de Filosofía organitzà la conferència “El canvi tecnològic i el futur del capitalisme democràtic” en el marc del cicle  “Una nova filosofia política pel s. XXI”. 

El convidat fou Carles Boix, Catedràtic de Ciència Política a la Universitat de Princeton i autor dels llibres Political Order and Inequality (2015, Cambridge University Press) y Democratic Capitalism at the Crossroads” (2019, Princeton University Press) .

La conferència va ser presentada per l’Ariadna Romans, adjunta de la secció de Filosofia i presidenta de Deba-t.

Per a més informació, podeu llegir la entrevista que l’Adrià Montalbán, ajundt de la secció, va fer per Pensem.cat fent clic aquí.

També podeu recuperar el video de la conferència aquí.

 

El concepte d’història de Walter Benjamin

El passat 20 de gener de 2020, la secció de Filosofía inicià el cicle  “Una nova filosofia política pel s. XXI” amb la conferència El concepte d’història de Walter Benjamin. 

Les tesis Sobre el concepte d’història (1940) de Walter Benjamin constitueixen un dels textos filosòfics i polítics més importants del segle XX. Dins del pensament revolucionari tal vegada sigui el document més significatiu des de les Tesis sobre Feuerbach de Marx. Text enigmàtic, al·lusiu, fins i tot sibil·lí, el seu hermetisme és constel·lat d’imatges, d’al·legories, d’il·luminacions, sembrat de paradoxes estranyes, travessat d’intuïcions fulgurants.

Els convidats que van participar en la conferència van ser la Mar Rosàs, professora de filosofía de la Universitat Ramón Llull i l’Arnau Pons, poeta, traductor, assagista i editor de poesia.

La conferència va ser presentada pel Pedro Santos, adjunt de la secció de Filosofia.

Si voleu saber-ne més, podeu llegir la crònica que l’Adrià Montalbán, col·laborador de la secció, va escriure per DecMag fent click aquí.

També podeu recuperar el vídeo de la conferència aquí.

EOvnKEMX0AYfELx-1024x768

 

Sobre com fer convergir dues esferes aparentment irreconciliables: la filosofia cientificista de Mario Bunge.

El passat dia 20 de novembre la Secció de Filosofia de l’Ateneu barcelonès, en col·laboració amb la Secció de Ciències i Tecnologia, va tenir l’oportunitat de rebre a Alfons Barceló, economista i ex-catedràtic (com ell mateix reivindica), per introduir-nos en la Filosofia de la tecnologia: la mirada de Mario Bunge. Considerat un dels millors coneixedors de la filosofia de Bunge a nivell mundial, Barceló va dibuixar un recorregut per la filosofia científica del físic i filòsof argentí des de la perspectiva del mateix autor i doctor honoris causa.

Així doncs, Barceló va detallar la seva intervenció en tres grans blocs temàtics (Ciència i tècnica, Societat, democràcia i tecnologia i, per últim, Filosofia de la Ciència amb les seves conclusions pertinents), a través dels quals, s’hi va endinsar per establir la importància central de la visió transversal que ens ofereix la Ciència (i la sagaç mirada de Bunge) en els diferents camps de les Humanitats i altres ciències socials. Tant Bunge com Barceló coincideixen en la necessitat d’apropar i consolidar la simbiosi entre els diferents camps de coneixement de l’ésser humà, però, sempre destriant la inexactitud de l’enrevessat món de les pseudociències.

Bunge, feroç defensor del realisme científic, es preocupa per la recerca de la veritat i el bé comú, per això, com esmentà Barceló, l’epistemologia esdevé un pilar fonamental en la lluita contra la desigualtat social que tant necessita la societat moderna. Per aquesta raó, i com bé va apuntar emfàticament el conferenciant, la llibertat és per Bunge un estri essencial per conèixer el món i establir una societat justa, democràtica i eficient, on una ideologia progressista i científica esdevingués una realitat contundent: d’aquesta forma, les ciències socials podrien desenvolupar-se de manera crítica i adient en la nostra societat moderna i àmpliament tecnificada.

La llibertat, la democràcia i l’esperit crític son la base inqüestionable per produir aquest apropament necessari entre les carreres de ciències i les de lletres, perquè com va dir Barceló, no hi ha cap acció o estudi que sigui totalment independent, sinó que els uns recauen constantment sobre els altres. En aquest punt, és indispensable citar una de les màximes més important de Mario Bunge i el seu materialisme epistèmic i sistèmic: parafrasejant a Barceló, (…) El món son sistemes. Coneixem els components, mecanismes i contexts, però no sabem com funcionen: es poden fer prediccions a partir de conèixer aquestes característiques però poden fallar. És per aquest motiu que resulta tant important la compartició dels coneixements de les diverses carreres i matèries, de tractats filosòfics o de ciències matemàtiques, perquè l’objectiu final radica en fer una anàlisi de la realitat des de diferents angles, i alhora una mescla entre els diversos àmbits i postures (que conflueixen sistemàticament de forma natural) com l’economia, la cultura, l’ecologia, etc. per poder entendre i interpretar els diferents nivells/estrats de l’existència.

L’economista fins i tot s’aventurava a dir i a posar-nos per exemple (comptant amb la seva vasta experiència), que ell mai havia conegut un acte purament econòmic, sinó que darrere de cada acció es trobava una persona amb interessos propis, i això, malauradament, diferia essencialment del que és l’estudi de l’Economia. D’aquesta forma, quan va sorgir la pregunta sobre si la Tecnologia és neutra, Barceló va respondre que les dades i les fórmules matemàtiques sempre son de naturalesa neutra i exacta, però, darrere de les invencions tecnològiques i el seu ús, hi ha una clara responsabilitat que depèn del criteri humà. Per tant, per molt precisa i objectiva que sigui la Ciència (i els beneficis que se’n puguin extreure d’aquest aspecte) necessita, innegablement, una dimensió filosòfica i moral.

Ricard Faura (ponent de la secció de Ciències) i Alfons Barceló (conferenciant).

Per contra, Alfons Barceló va recalcar que en les universitats (exceptuant carreres de Filosofia i Humanitats) no s’està ensenyant de forma suficientment crítica: des de primer de carrera no es fonamenta una base ètica i un seguit de bons costums morals en les ciències, per això, el conferenciant tristament afirmava que els manuals de teoria de l’Economia actuals es troben completament obsolets en aquest sentit. De la mateixa manera, es va disposar que la Tecnologia no és un problema per se, sinó que realment hi ha un problema de valors, aspiracions negatives i males pràctiques que es fan de la tecnificació. Com va dir Barceló, creure en l’autonomia de la tecnologia és una bogeria, igual que creure en el seu progrés continu.

Finalment, podem dir que fer un examen filosòfic en el món de la ciència i la tecnologia és indispensable, tot i que Barceló altrament subratllà la importància de la cooperació i no pas l’enfrontament: com diria Bunge i sentencià l’ex-catedràtic, no es tracta de buscar enemics abstractes sinó d’obtenir una mirada més àmplia i profunda de la realitat per vetllar pel bé comú i les necessitats de les persones per tal que tothom pugui gaudir d’una vida digna en democràcia.

 

 

— Esther Sierra Tomàs