El passat dimecres 20 d’octubre va tenir lloc a l’Ateneu Barcelonès “Pensar el temps en la filosofia japonesa”, un acte a cura de la professora Raquel Bouso. Doctora en Humanitats amb una tesi sobre Keiji Nishitani, Bouso va fer una introducció a dues nocions claus per pensar l’expressió del temps en la filosofia japonesa: uji (有時) i kire (切れ). L’acte fou presentat per Berta Galofré, adjunta de la Secció de Filosofia.

Enfront de la recerca de quelcom immutable, etern, essencial, de la tradició occidental, les filosofies xinesa i japonesa posen en el centre de la reflexió el canvi, en tant que temps inherent a tot al que és. Bouso ens convida a pensar el temps concret, i a partir d’això pensar dues nocions: el temps com a ocasió i el temps com a duració. L’un, el temps de les estacions, el moment adequat, sobretot per conrear la terra; l’altre, el temps de la petjada deixada a la sorra, el temps particular d’una cosa i que roman.

Per una banda ens presenta a Dōgen Kigen, mestre zen del segle XIII, qui es centra en l’uji. Podent-se traduir per “ésser-temps”, uji fa precisament referència a que, allò que és, no pot ser sense un temps determinat. “El pi és temps, el bambú és temps”, cita Bouso de l’obra de Dōgen. Ens diu: “El temps es desplega en la seva totalitat en cada situació enmig de la vida concreta”. “Aquesta realitat, tot i canviant i fugissera, és ja la vertadera realitat”, afegeix Bouso. Ens explica com Dōgen romp amb el sentit lineal del temps, deixant el passat i el futur fora de la qüestió, doncs portem amb nosaltres el temps en present.

Per altra banda Bouso ens parla de Ryōsuke Ōhashi, un autor contemporani de l’escola de Kyoto que se centra en l’estudi de kire. Significa tall, i Ōhashi es refereix al tall de la continuïtat. Bouso es serveix de la tradició del haiku per parlar d’aquesta noció de pausa, de cesura, e silenci en el temps. “La continuïtat de la discontinuïtat és el característic de l’experiència estètica japonesa”. No es tracta de representar aquesta discontinuïtat, sinó que diu que el que cal és posar l’accent en l’experiència del tall en el temps.

Per concloure, diu que avui en dia vivim pendents d’un temps que nosaltres mateixos hem mecanitzat, contenint-lo dins rellotges i calendaris. “Com més creiem dominar-lo, més sembla que s’accelera”, matisa Bouso al respecte. Aquest temps mesurable és una noció clàssica, però no deixa de ser objecte de crítica per disciplines com ara la física quàntica. Per això, diu Bouso, que val molt la pena deixar-nos endinsar en el pensament oriental per posar en entredit al temps.