Quan apareixen juntes les paraules emocions i política, segurament les primeres imatges que arriben al cap són de governs agressius, que susciten l’odi, governs feixistes. Dins el nostre imaginari, és difícil compaginar la centralitat de les emocions amb els nostres governs. Tot sovint, es demana serenor, neutralitat, racionalitat, a qui governa, i que deixi a un costat les emocions, per quan arribi a casa i deixi el càrrec polític sobre la tauleta de nit. Martha Nussbaum fa una proposta diferent, en la qual, les emocions seran imprescindibles per la política.
Així ens ho van explicar Irene Gómez i Jahel Queral en l’acte titulat “Martha Nussbaum: justícia i emocions“, que va prendre lloc dia 14 de juny. Gómez és professora a la UAB i a la UOC, és investigadora de l’institut de filosofia del CSIC i va fer una estada d’investigació a la Universitat de Chicago convidada per Martha Nussbaum. Queral és professora de la Univeristat Pompeu Fabra i ha passat per universitats com la de Zurich i Frankfurt.

Durant la primera part d’aquest acte, Queral fa una introducció al pensament de Martha Nussbaum, de qui vol destacar les seves aportacions en defensa del feminisme, dels drets dels animals i del rol de les humanitats en la societat. Nussbaum creu que és possible arribar a un acord entre tots sobre els principis morals i polítics, tot fent referència a la declaració de drets universals. És crítica amb el relativisme moral, segons explica la ponent, perquè diu que hi ha cultures que neguen a les dones drets fonamentals; reclama que com éssers humans tenim obligacions universals.
Queral també aprofita per fer esmena a John Rawls i la seva Teoria de la justícia, a partir de la qual Nussbaum fa aportacions importants en teoria política. Nussbaum és crítica amb Rawls i diu que no pensa amb les persones amb diversitat funcional, amb els animals no humans o amb les obligacions que tenim més enllà de les fronteres de la pròpia nació. De les objeccions a la teoria rawlsiana neix la seva famosa teoria de les capacitats. Nussbaum defensa que no tothom té les mateixes capacitats i, per tant, tampoc necessita els mateixos recursos. La societat no ha de donar recursos iguals a tots els individus, sinó que els hi ha de donar allò que correspon a les seves capacitats particulars.
Enceta Irene Gómez la seva ponència sobre la teoria de les emocions de Nussbam fent menció a la gestió de la ministra de Nova Zelanda durant la pandèmia de la Covid-19. Treballava a partir de la compassió i l’humiliat, i precisament per això va ser criticada: per no ser prou freda, per haver donat cabuda a les emocions. Nussbaum s’alça contra aquesta crítica, ens diu Gómez, perquè les emocions tenen la seva racionalitat. Afirma que perquè un principi polític es mantingui al llarg del temps, necessita un suport emocional. Les emocions no són purament passionals, sinó que reflecteixen les creences d’un individu, la seva manera de veure el món, és la seva manera de relacionar-s’hi, i aquest és el valor de les emocions.

Una altra de les tesis que Gómez destaca de Nussbaum, amb qui va col·laborar a Chicago, és que les emocions es poden educar. Posa l’accent en les emocions polítiques, que són aquelles que tenen a veure amb la cultura política, amb la història i la narrativa d’una nació. S’ha de fer per aconseguir que l’individu se centri en les emocions que tenen a veure amb la societat i la vida en comú que no les seves pròpies. Gómez ens parla d’emocions com la compassió, el fastig, la por o l’amor, i de la importància de la imaginació posicional: la capacitat de posar-se en el joc de l’altre, i jugar. Conclou, doncs, que és de central importància centrar l’atenció en l’altre i no mirar-nos tant a nosaltres mateixos.
Es tanca l’acte amb el ritual torn de preguntes, en el qual es va fer esmena de temes com la importància de l’ecologisme en política o les emocions més rellevants per a la societat. Així acaba el darrer acte del curs, entre justícia, emocions, política, i un públic que va donar cloenda a l’acte amb un calorós aplaudiment a les ponents.