Simone Weil va publicar molt poc al llarg de la seva vida, però mai va deixar d’escriure. Ha estat gràcies a les seves amistats que el seu pensament ha pogut veure la llum. Moltes d’elles van tenir la sort de mantenir una correspondència amb Simone, i la sort nostra ha estat precisament que s’hagin conservat moltes d’aquestes cartes en les quals podem constatar, com també ho van fer en rebre-les els seus remitents, la riquesa i la profunditat de les paraules de Weil.

Rosa Rius no es va pas enviar cap carta amb Simone, però coneix en detall el contingut de les cartes que va enviar. Ens ho va voler explicar al públic de l’Ateneu Barcelonès, que va atendre ahir dimecres a l’acte titulat “Simone Weil de l’amistat. Pràctiques i reflexions“. Rius és professora al Departament de Filosofia de la Universitat de Barcelona i membre del Seminari Filosofia i Gènere (des de 1990), i els seus interessos principals són la filosofia del Renaixement i el pensament de les dones al llarg de la història. Ha estudiat a fons pensadores com María Zambrano, Jeanne Hersch i Rachel Bespaloff, però avui ens ha vingut a parlar de Simone Weil, una Weil que pensa i que, sobretot, practica l’amistat.

És difícil, assenyala Rius, desvincular l’amistat de l’amor: al llarg de la història de la filosofia eros i philía han anat sempre de la mà. Però avui no, amb Weil no, ens demana que singularitzem aquest concepte. Ens comença parlant de la intermitència de l’amistat com quelcom que li dona força, fent esment a l’exemple d’aquella persona amb la qual fa anys que no parlem, però que tanmateix semblaria que vam veure just ahir. L’amistat va ser una qüestió que va interessar a Weil al llarg de la seva vida. La definia com un estimar algú com es voldria estimar tota la humanitat, la vivia com un miracle, i la practicava amb un profund entusiasme.

Rius ens parla de la correspondència que va tenir amb Albertine Thévenon, amb qui va compartir la seva experiència treballant a les fàbriques. Simone deia a una de les cartes que el seu objectiu com obrera era “Investigar els mecanismes de l’opressió de l’ésser humà per a l’ésser humà i per a la màquina“. Va compartir amb Albertine aquesta experiència, de la qual va sortir profundament modificada, per “Defensar-me a mi mateixa de la temptació de l’oblit“. Va trobar en l’amiga un mirall, amb qui va compartir amb tot detall la seva experiència a les fàbriques, que ha quedat recollida a La condición obrera.

Un altre amic essencial va ser Jean Posternark, qui va conèixer a un sanatori a Suïssa. Rius assenyala que va ser una amistat en un espai de cura: són especials aquestes relacions. La seva correspondència demostra una gran confiança i intimitat en una relació deixeble–mestra i, alhora, mestre–deixeble. Ella li demanava recomanacions de llibres, d’espectacles, de restaurants, de cafès, de museus… “Tot m’interessa“, sovinteja a les cartes cap a Jean. Les seves cartes fan entreveure una Simone inquieta, interessada en un amplíssim ventall de temes, que alhora es va obrir a compartir amb el seu amic intimitats com el que havia comprat al mercat o el seu enamorament cap a Goya.

Per Weil, una amistat havia de ser incondicional, però no perquè hagi de durar per sempre, sinó perquè els dos éssers s’han de respectar en la seva distància, en les seves diferències. Va posar aquesta reflexió en pràctica amb Antonio Atarés, un camperol aragonès empresonat a un camp d’internament, amb qui va intercanviar nombroses cartes, tot i no haver-se vist mai en persona. Junts, parlaven sobre els desastres del camp: Antonio detallava de les seves condicions i Simone li retornava reflexions. Des del camp d’internament, Antonio li parlava del mar, de la muntanya, del vent… imatges que l’ajudaven a mantenir l’alegria. Això va ser el que va interessar més Weil, la vitalitat del seu amic: “Han pogut fer-te patir, però no han aconseguit fer-te mal“.

Per acabar, Rosa Rius ens recorda que el pensament de Weil sempre va venir acompanyat, i molt sovint sobrepassat, per l’acció. Per això l’amistat pot ser pensada i analitzada, però per sobre de totes les coses, s’ha de dur a la pràctica. Gran part del que sabem de l’amistat per Weil, ho sabem pel contingut de les cartes a amics i amigues; pensava, però sobretot cultivava l’amistat. Rius ens ho recorda citant-la: “L’amistat no s’ha de buscar, de somiar, de perseguir, sinó que s’ha d’exercitar“.