El passat 14 de desembre va prendre lloc a la Sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès l’acte Humor i transformació de la política: Houellebecq, Black Mirror i més enllà, a càrrec de Camil Ungureanu i presentat per Berta Galofré. Ungureanu és professor de Teoria Política de la UPF, i treballa camps de recerca que relacionen filosofia política i art, religió i democràcia, d’entre altres.

El professor natural del Romania va exposar, amb un català molt entenedor, el fenomen polític del “rei pallasso”, del qual en són exemples pragmàtics Donald Trump, Boris Johnson o Volodímir Zelenski. Ungureanu assenyalà que aquestes personalitats mediàtiques han fet ús de l’humor per assolir el poder polític, sobretot a través de les xarxes socials. Ser popular i tenir un nombre elevat de seguidors a Instagram o Twitter ha esdevingut, durant aquests darrers anys, la drecera perfecta per arribar al poder en política.

Per explicar aquest fenomen, Ungureanu explicitar tres teories que responen a la mateixa pregunta: “Què és l’humor?”. La teoria de superioritat, que defensen filòsofs com Plató o Hobbes, i parla de l’humor com un acte de menyspreu cap a l’altre; la teoria de l’alliberament, que concep l’humor en tant que un exercici de rebaixar una tensió interna; i la teoria de la incongruència, que pensa l’humor com un xoc entre allò que ens esperem i allò que realment succeeix. Tot seguit, Ungureanu va formular la següent qüestió: “Quan parlem d’humor en política, a quin tipus d’humor ens referim?”.

Va assenyalar tres tipus d’humor: l’humor benigne(que no fa mal), l’humor despectiu(que combina humor i insult) i l’humor negre(que pot generar pur patiment). Un exemple del primer i del darrer tipus seria el programa POLÒNIA de TV3, i de l’humor despectiu en serien exemples un episodi de Black Mirror (“The Waldo moment”) i un autor, Michele Houellebecq. En aquests dos darrers es centrà Ungureanu: per mostrar una anticipació del fenomen del “rei pallasso”, amb Black Mirror i per fer un anàlisi d’aital fenomen, amb la novel·lística de Michele Houellebecq.

Per una banda, “The Waldo moment” narra com un personatge de dibuixos animats guanya poder en política a través d’una estratègia de seducció basada en l’humor. Evitant la discursiva seriosa, Waldo va embrutant de cada cop més el seu humor despectiu per, finalment, autodestruir-se en un escenari polític futurista sense sentit. Aquest és un exemple, segons Ungureanu, del que pot arribar a passar si es permeten aquestes estratègies polítiques en la nostra realitat.

Per altra banda, Michele Houellebecq posa en pràctica un humor que va més enllà: l’humor de la vulnerabilitat. Els seus protagonistes es fan una autocrítica en clau d’humor davant la seva fragilitat, resultat d’una situació de crisi personal que és paral·lela a una crisi col·lectiva. La clau de Houellebecq és entendre la crisi personal analitzant sistemàticament la crisi col·lectiva. Per exemple, el protagonista de Serotonina aconsegueix comprendre la seva crisi sexual a través d’analitzar la crisi del neoliberalisme i la competència de tots entre tots. L’humor aquí és incongruent, ja que xoquen les expectatives d’un individu que viu en un sistema de llibertat sexual amb la realitat: l’absència d’activitat sexual. Per mitjà d’aquest humor de la vulnerabilitat, Houellebecq ens ajuda a examinar els sistemes polítics contemporanis alhora que parla de les angoixes més personals.

Ungureanu tanca l’acte responent a una pregunta de l’audiència: “D’aquest fenomen, què és el que et fa més por”. Camil, sense vacil·lar gaire, respon: “A l’autoritarisme, de qualsevol mena”. Aquest és el perill real, assenyala, la possibilitat de vells autoritarismes per mitjà de noves vies –en el cas que ens ocupa, l’autoritarisme a través de l’humor.