ATZUCAC SOCIAL: UN DEBAT SOBRE LES DESIGUALTATS.

El passat dimecres 16 de febrer es va celebrar a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès el debat titulat “L’atzucac social: pensament i acció contra les desigualtats”, entre el periodista i activista social David Fernàndez i Marina Garcés, filòsofa, assagista i professora de la UOC. L’acte, moderat per Ariadna Romans, es va encetar amb un anàlisi de com la pandèmia ha afectat a totes les emergències amb que convivim de ja fa temps.

¿Ens volem creure el que ja sabem? –demana Fernàndez.

Fernàndez s’alça dient que no té sentit parlar de pandèmia, sinó de sindèmia, ja que coincideixen en aquest moment diferents problemàtiques, tant sanitàries, com polítiques, com socioeconòmiques. Ara bé, ¿com pot ser s’hagi arribat a la convivència de diferents emergències com la concentració de riqueses, l’exclusió social o la discriminació ètnica? Doncs perquè aquestes formes de relacions s’han naturalitzat, afirma Garcés, perquè al posar sempre la desigualtat per davant, se’ns ha despistat la mirada d’on l’hauríem d’estar posant. Sovint parlem de que les desigualtats creixen, com si fos un nadó, però la desigualtat es crea i es programa. Fernàndez s’hi suma, tot afegint que la història no és un projecte lineal com explica Hegel, sinó que pot quedar interrompuda, i quin millor exemple que la pandèmia.

David Fernàndez ens posa al davant la crua realitat a través de l’informe Foessa –un escrupolós anàlisi sobre exclusió i desenvolupament social a Espanya. Les dades assenyalaven que un 20% dels catalans estaven en perill d’exclusió social abans de la pandèmia, percentatge que ha pujat al 29% en el darrer informe. Només tres de cada deu habitants de Catalunya viu en plenes condicions d’integració social, la Renda Garantida a la Ciutadania no arriba ni a un terç dels treballadors i treballadores i els emigrants en territori català tenen tres vegades més probabilitats de patir exclusió social. Són dades esgarrifants, però ajuden a esclarir la realitat de la situació en la que ens trobem, enunciades per un David Fernàndez que diu, en clau d’humor, que no li sap greu que algú del públic marxi plorant. La pobresa –una de les formes de desigualtat més habitual– no només té una cara i cal mirar-la bé als ulls per poder respondre i actuar.

Marina Garcés i Ariadna Romans, gestora de la Secció de Feminismes.

Al agafar la paraula Garcés, es va sumar a la crítica que encetà el seu contertulià. En un món on tot és mercaderia, on tot són existències: ¿hem perdut les persones? Ja ho assenyala Byung-Chul Han a Psicopolítica, on diu que en un sistema liberal en el que som projectes capitalitzadors, al davant no veiem una persona, sinó un quelcom amb el que podem negociar1. En la paraula ‘liberalisme’ el lliure no fa referència a l’individu, sinó al lliure capital, que travessa i transforma les persones en òrgan sexual del capital. Això condueix, afirma la professora de la UOC, a una societat de la desproporció, llavors, ¿quina igualtat podem pensar avui? Hem de tornar a posar sobre la taula el sentit de la mesura que podem tenir i quina idea comuna d’horitzons d’igualtat podem imaginar, buidar-nos d’individualismes i començar a ajuntar-nos els uns amb els altres.

Tot i que pot ser que alguns no tinguin coneixença de l’informe Foessa, o fins i tot no hagin llegit Marx, és fàcil trobar exemples de desigualtat en l’imaginari col·lectiu –Hiroshima i Nagasaki, Mauthausen, l’11-S, etc. Hi ha constància de les emergències, llavors, ¿per què no ens alcem davant aquesta experiència? Garcés troba la resposta en la vida com indiferència, que no deixa de sere un altre símptoma del sistema socioeconòmic liberal. Davant aquest fenomen, és imprescindible també desviar la mirada, tenir una mirada atenta, parar atenció al detall, a allò que roman una mica ocult. Desviar-la una mica, per poc que sigui –perquè poc ja és infinitament més que no-res, com afirmaria Josep Maria Esquirol2–, per poder donar compte del que està passant. Rebutjar la naturalització dels esdeveniments esfereïdors. Fernàndez se suma a aquesta reflexió i culpabilitza al sistema liberal de posar-nos al davant un ventall de falses aparences, quan realment no s’està deixant lloc a alternatives reals.

L’Ateneu va acollir a més de 250 persones, unes xifres que no es registraven des de l’inici de la pandèmia.


A aquest desviar la mirada li és imprescindible un altre moviment: despullar el llenguatge. Garcés introdueix aquest concepte aplicant-lo al pobre, a qui hem acabat per anomenar ‘vulnerable’. Hi ha una gran diferència entre aquests dos termes: el pobre ha patit, ha estat subjecte a l’explotació, en canvi, el vulnerable, el problema el té ell. ¿Com pot ser que una persona a qui se li nega un plat a taula sigui vulnerable? La vulnerabilitat, a més, no és cap categoria social, assenyala Garcés. Davant això, hem de deixar d’emmascarar la situació de la pobresa i de qui pateix l’abús com un aquell que és vulnerable, com aquell de qui hem de tenir sempre cura. ¿Fins a quin punt hem de deixar de tenir cura i ens hem d’enfadar? La manera de respondre a la desigualtat és amb la ràbia, amb una ràbia digna que té forma d’una revolució, perquè és una ràbia que ha passat pel despullament del llenguatge i per l’anterior mencioant desviar la mirada.

Estira aquesta ràbia digna David Fernàndez, afirmant que la revolució no se troba en tirar les botelles de plàstic al contenidor groc o en lamentar en clau de víctima que el poder està en les mans d’una màfia i que no se’n pot fer res; cal anar més enllà. Per acabar la seva intervenció, sentencia, fulminant: “Serà difícil sortir-ne d’aquesta, però més ho serà si no en sortim”.

Al seu torn, conclou Garcés amb una reflexió sobre una de les claus per acabar amb la desigualtat: redefinir els propis límits. No es tracta de que qui ha d’esperar amb menys s’ha d’acontentar amb menys; hem de buscar una vida més rica, més bona, i això comença per repensar els propis límits i formular un sentència enlluernadora: ¿fins a on puc arribar?

1 HAN, BYUNG-CHUL. Psicopolítica, “La crisis de la libertad”. Barcelona: Herder, 2014. ISBN: 978-84-254-3398-6.

2 Vegi’s ESQUIROL, JOSEP MARIA. La penúltima bondat. Barcelona: Quaderns Crema, 2018. ISBN: 978-84-7727-587-9

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s